Cavalls del Vent 2010

El pasado fin de semana tuvo lugar la segunda edición de una prueba ya mítica dentro del calendario mundial de ultra-trails: La Cavalls del Vent 2010.

Tres compañeros de trabajo le echaron lo que hace falta para plantarse en la línea de salida y tratar de completar los más de 80 Kms en no más de 24 horas por el Parque Natural del Cadí-Moixero (Pirineos). Lo consiguieron?

Aquí la crónica de uno de esos tres valientes, Jacinto Ajram. Que la disfruteis!

7:20 del mati, sona el despertador i jo ja fa com una hora que no dormo
donant voltes al llit… baixo i em foto un bon esmorzar.

8:00 vaig a la dutxa després de preparar les motxilles i començo a perfilar
l’estratègia de la Cavalls, decideixo que més val anar tranquil al principi
i caminar tota la primera pujada que pagar-ho despres i que la clau era ser
molt disciplinat amb el menjar i el beure.

8:25 pirem cap a Baga amb la meva mare i la Marina.

8:45 arribem a Baga i vaig a deixar la motxilla que ens deixaven omplir per
dur-la al refugi de Prats d’Aguiló al km 43 i hi fico de tot: menjar, roba
d’abric, recanvi de pantalons i samarretes, etc.. els nervis es posen a
flor de pell al veure la gent... vaja maquines tots!!! Quines pintes de
cracks...

De 8:45 a 9:35 estem purulant per allà i la veritat es que es passa molt
ràpid el temps. Aprofito per conèixer en persona al Kilian Jornet que es un
bon personatge i després més endavant em demostrarà que es molt bon tio.
9:35: em despedeixo de la Marina i la Meva mare i entrem al calaix de
sortida... quins nervis te tothom, de fons sona el highway to hell i tinc
la pell de gallina... coneixem a alguns que estan per allà i que anirem
veient durant tot el recorregut...

10:00: sortida!!!! De fons la cançó del último mohicano a tot trapo i tots
botant i aplaudint!!! Increïble!!! M’entre escric això se’m posen els pels
de punta! Comencem a trotar pel poble i a uns 200 metres passem per davant
de la Marina i la meva mare. Petó a l’anell i amb la mirada li dic a la
Marina que acabaré! (jo crec que ella ho sap)....

Des d’aquest punt les hores son una mica confuses pq ni ho mirava gaire, a
partir d’ara parlaré de trams...

Primer tram: Bagà- Refugi del Rebost (km 7.5)

Vam començar caminant a un ritme molt ràpid en rampes espectacular i molt
seguit... en alguns punts hi havia una mica d’aglomeració i casi ens parem
ja que hi havia alguns trams una mica tècnics i la gent afluixava molt. En
aquest tram l’objectiu era claríssim, anar tranquil i no desgastar-se gens.
Hi havia gent que pujava més ràpid i que després ho pagava.. Un gran tram
de bosc ens avisa que la temperatura tot i estar suant es fresca i que a
dalt fotrà un fred important. En aquest tram em vaig sentir molt fort, i ja
teníem 800 metres de desnivell fets! A l’avituallament una bona recarregada
de menjar i beure i seguim!

Segon Tram: Refugi del Rebost – Refugi del niu de l’àliga (km 13.61)

Aquest per mi va ser un dels trams més durs amb diferència. Primer perquè
es pujaven 1.000 metres de desnivell i segon perquè s’arribava a 2.500
metres d’alçada amb l’esforç extra que suposava això... jo intento mantenir
les pulsacions estables, li dic al Ricard (company de Zurich) que sobretot
intenti no passar de 160 pulsacions (li faig aquest varemo ja que a tot el
tram de Rebost més o menys anava com jo de pulsacions) i que vagi bevent i
menjant cada 15 minuts (a partir d’aleshores ho faríem així, cada 15 minuts
menjar una mossegada del que fos i cada 10-15 minuts un glopet d’aigua). En
aquesta pujada deixem al Ferri (l’altre companys de Zurich) i li diem que
l’esperem a dalt. Anem pujant a bon ritme i anem patint de bessons de
manera important ja que aquest tram no fa tants plans i és més vertical. En
aquest punt me n’adono que potser hauria d’haver dut bastons ja que el
Ricard me’ls deixa un moment i veig que descarreguen bastant les cames...
però en fi, es lo que hay.... Arribem a dalt amb un bon marge respecte al
fora de control ja que ens plantem amb 3h 20 minuts i el fora de control
era 4h 30 min. Per tant ens donem un premi i aprofitant que esperem al
Ferri jalem be i estirem be les cames, quàdriceps, bessons, etc... aquí hi
havia caldo aneto calent i m’entra de conya, a partir de llavors a tots els
avituallaments caldo!!! Estem animats però força petats dels casi 2.000
metres de desnivell que hem pujat!

Tercer Tram: Refugi Niu de l’Àliga – Refugi de Serrat de les Esposes (km
28.24)

Tram aparentment ràpid ja que eren 15 km i com a màxim et donaven 2h 30
min!! Començava amb una baixada súper bèstia de pedra suelta on relliscàvem
molt i vam ser molt prudents per no caure i no carregar els quàdriceps
gaire. Aquí el Ferri ens va fer una demostració increïble de baixada
vertical esquiant literalment sobre les pedres. Després hi havia la pujada
a les penyes Altes que a mi sincerament em va semblar menys del que
m’esperava. Potser aquest tram va ser un dels més tècnics ja que va tocar
grimpar bastant en la pujada. Després de penyes altes una llarga baixada
primer per corriol i després per una pista que estava en bon estat. Aquest
va ser el tram que més vam córrer de tota la cavalls, anant inclòs algun km
a 5:30min/km. Després de la llarga baixada hi havia just abans del refugi
una pujada d’uns 100 metres de desnivell però molt pronunciada i que,
després d’uns km de baixada contínua va fer força mal... però bueno, sabia
que en aquell refugi estaria la Marina i la meva mare així que vaig arribar
amb el Ricard i molt be de forces. La veritat es que estava molt animat per
arribar just en el temps que tenia previst (les 16h) i sabent que ja havíem
recuperat 1h 20min sobre el fora de control! Ens vam columpiar una mica en
aquest avituallament però es que la companyia valia la pena! La Marina em
va donar molts ànims i sobretot el que em digués que em veia molt be ja que
vaig veure que ho deia de veritat!. Total que ens vam fotre molt jalar
(inclòs un paquet de jabugo que ens va donar la meva mare) i vam seguir
pujant cap al següent tram.

Quart Tram: Refugi de Serrat de les Esposes – Refugi dels Cortals (km
33.24)

Crec que va ser el tram més curt de tots (no ho tinc gaire clar) i
començava amb una pujada molt forta (la continuació de l’anterior) on a mig
camí ens vam trobar al Kilian Jornet (que en el avituallament la Marina
m’havia dit que li sonava que havia abandonat). Com havia conegut al Kilian
abans de la sortida es va posar a xerrar amb mi 2 minuts i em va explicar
el que li havia passat i em va donar ànims per seguir endavant (“molta
força i fins el final!” em va dir). Després vam seguir fins arribar a una
baixada no gaire tècnica i de fàcil trotar fins a la pujadeta final abans
del refugi.

Cinquè Tram: Refugi dels Cortals – Refugi de Prat d’Aguiló (km 43,92)

Un cop vam sortir dels Cortals la incertesa es va apoderar de nosaltres
bàsicament per dos motius. El primer era que en aquest tram de casi 11km el
temps estimat màxim que donaven era de 3h 20 min i per tant el màxim de
tots els intermitjos amb lo qual el recorregut feia tota la pinta de ser
força dur... El segon era que a Prat d’Aguiló hi havia el “sopar” i on
alhora ens donaven la bossa amb roba i coses personals que ens deixaven
desar a meitat del recorregut i per timing se’ns podia fer de nit (ja que
l’hora de tall era les 22h i nosaltres volíem arribar de dia si o si o
sigui sobre les 20h).
Només començar a pujar al Serrat de la Muga (2.206 metres) ja vam entendre
perquè donaven tant temps... una pujada constant per corriol tota l’estona
on les pedres i arrels d’arbres constants no deixaven que les sabatilles
s’agafessin gaire i, per tant, el ritme havia de ser lent. Crec que el mes
pesat de la pujada va ser la pendent continua durant 7 km ja que es va fer
força pesada... un cop arribats al cim començava un pronunciat descens que
ens deixaria a 3 km del refugi. Descens fàcil i molt agraït que ja ens
deixava veure que les cames “estaven tocadetes...” i posterior pla i que
picava molt lleugerament cap a munt on hi havia una de les millors vistes
amb la Cerdanya a la dreta del camí i al fons la llum del refugi que ens
anava “cridant”. Finalment vam aconseguir arribar al refugi sense haver
d’encendre el frontal i vam disfrutar molt del que personalment crec que un
bon sopar amb pasta, caldo, fuet, etc... i sobretot ens vam poder canviar
de roba!!! I estar una estona amb l’estufa del refugi!! Qualsevol tornava a
sortir amb el fred que feia!!! Però en fi, després de casi 30 minuts
d’avituallament llarg, estiraments i canvi de roba i canvi de coses dins la
motxilla vam decidir que tiràvem endavant amb el frontal al cap i ven
abrigats.

Sisè Tram: Refugi de Prat d’Aguilò – Refugi Lluís Estasen (km 55,8)

Un cop ben alimentats i amb un nou ibuprofeno al cos acompanyat de 5 o 6
gots de caldo Aneto (per mi el millor avituallament possible) vam fer rumb
cap a la pujada mes patida de totes les de la cursa. Els motius bàsicament
eren el fred (ja que ja era de nit), el espectacular vent que bufava a
partir de 2.100 metres, que arribàvem de nou a casi 2.500 metres i que el
terreny era ple de pedres petites que, amb les fortes pendents, donava la
sensació de que no es podia avançar... va ser interminable tot i que
“només” eren 3 quilòmetres de pujada. Suposo que aquí el factor psicològic
va ser important ja que no es veia res de res, ni el cim ni la vall, només
llumetes petites dispersades per la muntanya que enlloc de participants
semblaven senyals del recorregut de petites que es veien. De cap va ser
difícil, sincerament dur, molt dur! Aquí el Ricard tirava bastant més que
jo i em vaig sentir per moments molt dèbil fins que el ibuprofeno em va
començar a fer efecte. Un cop arribat a dalt uns 2 km molt bons per trotar
amb calma ja que era un prat molt ample i amb terra de gespa que ens va
semblar com si fos una “moqueta”. Sabíem que venia la baixada mes llarga de
tot el recorregut i a la que la pendent va començar a ser important vam
afluixar el ritme per no carregar gaire les cames en els gairebé 800 metres
de desnivell negatiu que hi havien. En aquest tram va haver gent que va
patir molt per haver d’aguantar els impactes de tanta baixada i, com el
nostre company Ferriol, al trobar al Refugi de Lluís Estasen aigua calenta
i llit per dormir, van decidir que ja n’hi havia prou. En Ricard i jo vam
decidir que allà no s’acabaria l’aventura així que després de fer el jalar
habitual (en aquest cas pa amb tomàquet i fuet + caldo) vam parlar una mica
amb la gent del refugi, van sentir a un tio Basc cantant una “oda” a una
noia del avituallament, vam estirar una mica i vam seguir endavant!.

Setè Tram: Refugi Lluís Estasen – Refugi del Gresolet (km 59,11)

Arribat aquest tram estàvem entre motivats i “acollonits” ja que tothom ens
deia que vigiléssim molt amb la baixada al Gresolet que era molt perillosa
però alhora sabíem que un cop allà ja “només” ens quedaven 25km per la meta
i ja es veia a prop! Vam començar a baixar i en els 200 primers metres ja
vam veure de que ens parlava la gent... tota la baixada estava plena
d’arrels d’arbres i fang humit amb el que semblava una pista de patinatge!
Sort que hi havien arbres a cantó i canto del camí i vaig poder anant
agafant-me als arbres per no caure tant. El resum de la baixada son 10
caigudes al terra + unes 50 patinades en 1h 5 minuts!!! Ara entenc perquè
donaven 2 hores per fer 3,5 km! Aquella baixada va marcar un abans i un
després per tots aquells participants que anaven tocats muscularment ja que
va suposar molts esquinços i torçades que al arribar al avituallament van
suposar l’abandonament definitiu. Aquest va ser el cas del meu company
Ricard que anava molt be de cap però que en una de les baixades va petar el
genoll i això va suposar que arribés al refugi amb 1h 40 minuts i que
digues prou a la nostre aventura junts. Un cop vaig veure arribar al Ricard
i una mica congelat vaig fer balanç del temps que em quedava de marge
respecte al fora de control (que en aquells moment era 1h 25 min), les
meves forces (que estaven justetes) i el meu cap (que estava motivat) així
que, com sempre el cap va poder per sobre de tot. Després de parlar un
moment amb el Ricard i que ell em dones ànims per seguir, ens vam donar una
abraçada i vaig decidir acabar com fos!

Vuitè Tram: Refugi del Gresolet – Ermita de Sant Martí (km 69)

Un cop vaig sortir de Gresolet tenia clar dues coses. La primera era que
aquest tram era el més psicològic ja que era el primer que feia sol i que
probablement faria sol tot el trajecte (com així va ser) i per tant havia
de ser molt disciplinat amb el menjar, beure i ritme per no petar
físicament ni psicològicament. La segona que no podia deixar que la pressió
de saber que a l’Ermita de Sant Martí era l’últim punt on es podia
abandonar s’apoderés de mi i em fes venir-me avall. Personalment va ser el
tram que més em va omplir de tota la cursa ja que em vaig demostrar una
vegada més que si el cap tira, el cos tira! Em vaig passar 2 hores sense
veure ni una sola persona i només veient la llumeta del meu frontal i
sentint els sorolls del bosc i dels meus braços fregant el meu cos amb el
paravent. De fet ni em vaig posar la música que duia com a emergència
psicològica perquè em volia demostrar que seria capaç de trencar la
“barrera” de la soledat i del desànim.
El recorregut era força maco però durillo. Començava amb una forta pujada
per un corriol que anava creuant una pista que pujava uns 350 metres de
desnivell i en aquesta pujada en vaig veure fort, a bon ritme i molt
motivat... lo d’anar sol de moment semblava que no m’afectava. Un cop
arribat a dalt, un desviament a la dreta i començava una llarga baixada
d’uns 8 km que em duria al segon punt més baix del recorregut, a 900 metres
d’alçada. El fred era molt intens ja que tota l’estona era per dins del
bosc i la foscor absoluta. En dues o tres ocasions em vaig equivocar de
camí però de seguida vaig veure que no anava be i vaig rectificar. Vaig
trotar bastant però als trams més estrets caminava per vigilar no fer-me
mal. Al final de tot hi havia uns 600 metres de pista que em van dur al
gran focus del l’ermita... va ser com una aparició, de com una corba de 180
graus i de la foscor absoluta va aparèixer la llum del refugi. En aquest
punt em vaig trobar a la Gemma de la Bisbal i a l’Alberto de Caldes que ens
havien passat una estona abans i l’Alberto em va dir que a la Gemma la
obligaven a abandonar perquè tenia la pressió molt baixa i les pulsacions
molt baixes. Vaig fer el mateix ritual i em vaig asseure al terra 5 minuts
per menjar be i trucar a la Marina. Recordo que en aquesta trucada la
Marina em va dir: “ja ho tens” i realment després de dir-li que seguia
només pensaba en això: “ja ho tens”.

Novè Tram: Ermita de Sant Martí – Refugi de Sant Jordi (km 73,94)

Arribava el moment de la veritat, ja no havia tornada en enrere, ja no
podia abandonar així que havia de tirar fins al final com fos! Sabia que la
pujada als empedrats fins al refugi de Sant Jordi era l’últim “problema
greu” que havia de superar ja que eren casi 650 metres de desnivell positiu
que, quan portes 17 hores piquen molt... Alhora tenia l’incertesa de saber
perquè li deien els empedrats i de perquè molta gent li tenia molt respecte
a aquesta pujada... mirant el perfil de la cursa no semblava res de l’altre
món... però només vaig necessitar 500 metres per veure clar de què anava la
pel·lícula. La pujada anava travessant tota l’estona un riu que en molts
dels passos l’aigua arribava pels genolls i que si relliscaves de les
pedres acabaves xop. A això se li havia d’afegir el fet que com havien
passat 300 persones per aquelles pedres ja eren molt inestables i estaven
xopes... en resum, cada cop que s’havia de travessar el riu, els que no
anàvem amb pals com jo flipàvem i en alguns casos ens tocava mullar-nos...
aquí vaig amortitzar les Salomon de Gore-Tex que duia fins que en una
ocasió l’aigua em va mullar mitja cama... Aquí ja vaig decidir posar-me una
mica de música per distreure’m una mica d’aquell terrenys tan lent i mica a
mica vaig anar pujant. Recordo que vaig agafar a una dona i vam compartir
junts uns 30 minuts i en un moment que vam veure la llum del Refugi a dalt
de tot em va dir “però com pugem fins allà!” en el fons també ho vaig
pensar però li vaig dir que aquella llum era la lluna i em sembla que s’ho
va mig creure... Finalment i després de 1h 30 minuts vaig arribar a dalt.
Eren les 5:10 del matí i en aquell punt ja veia clar que acabaria així que
em vaig omplir de nou el camelback, vaig menjar, vaig riure una estona amb
els tios del avituallament que eren molt divertits i després de veure que
arribava l’Alberto vaig decidir que els últims 12 km els faria amb ell i
així xerraríem un ratet. En aquell moment vaig fer la trucada que tantes
ganes tenia de fer i li vaig dir a la Marina “Acabo! A les 7:30 aprox estic
a Bagà”. Vaig sentir la seva alegria i això encara em va motivar més.

Desè i últim Tram: Refugi de Sant Jordi – Bagà (km 86 tot i que a mi em van
sortir 90,06km)

En aquest punt es quan les cames i els peus ja em feien un mal considerable
i ja veia que estava programat per arribar a la meta i que un cop allà les
cames en dirien prou, no podria fer una passa més (i efectivament va ser
així) però tot i això vaig començar a baixar a un molt bon ritme, caminant
però molt ràpid (aprox a 6km/h) i l’Alberto flipava. En el fons em va dir
que ja li anava be el ritme perquè així acabaríem abans però em deia que
vigilés que encara ens quedava una pujada forta... aquesta va arribar al km
78 i en 1,5 km pujàvem 220 metres tot per corriol. Vam decidir anar molt
tranquils i aquí em vaig adonar que anava ja molt petat perquè en tota la
pujada no vaig pujar de 125 pulsacions i estava mig ofegat... mala
senyal... sort que un cop a dalt ja era tot baixada fins a Bagà! El
trajecte era molt bo ja que casi tot era pista ample i al final un llarg
tram d’asfalt fins a Bagà (llevat dels últims 2 km que just abans de Bagà
ens fèien donar una volta “de regalo” com deia l’Alberto que per cert era
un bon tio que cada any fa un parell de Ultratrails). Vam anar baixant
sense dir-nos gaire cosa però sabent que l’altre estava allà que ja era
molt. A mesura que s’anava fent de dia ja vèiem la glòria i cap a les 7:15
vam apagar els frontals per gaudir dels primers rajos del dia... Un cop a
Bagà vam preparar la arribada i vam decidir arribar corrents com fos i així
ho vam fer, els últims 500 metres vam córrer (o almenys ho intentàvem) i un
cop vaig fer l’última corba ja vaig veure a la Marina i la Meva mare al
costat de la meta! Quina visió més maca... l’alegria es va apoderar de mi
alhora de quatre llàgrimes de dolor/emoció i finalment havia arribat.
Després de 21h 41 min de patiment, emocions, moments bons i dolents,
companyerisme i sobretot molta muntanya havia aconseguit acabar algo que
dos dies abans em semblava una bogeria!

Com a conclusió només dir que ha sigut una experiència increïble que tot
aquell que li agradi la muntanya ha de intentar viure tot i no acabar-la.
Un cop més m’ha demostrat que el patiment es psicològic i que el famós lema
del meu germà es força cert (where is the limit?). M’agradaria també donar
les gràcies al Ricard i Ferri que m’han demostrat que son dos tios
collonuts amb uns nassos importants al embarcar-se en aquesta aventura
sense haver fet res semblant en la seva vida i des d’aquí els hi mostro la
meva admiració de lo ve que ho han fet tot i haver d’abandonar. Ells també
son finishers! També donar les gràcies a la Meva mare per ser tant patidora
i per acompanyar-me i venir-me a buscar i sobretot a la Marina per estar un
cop més al meu costat, saber que la podia trucar en els moments baixos em
va ajudar molt a tirar endavant i veure la seva cara a la sortida i
l’arribada no te preu.

Video resumen de la Cavalls del Vent, espectacular!



El año que viene no me la pierdo!